EL TERRASSENC DE L'ANY!

Terrassenc de l'any 2013

Collons. El terrassenc de l'any resulta que ja no viu a Terrassa. Vaja, com a paradoxa és bona, i segurament expressa la perpètua paradoxa on la post-modernitat ens ha instal·lat, a saber: vivim perduts en un món ple de camins. Amb menys fronteres i més escissions.

Sempre he pensat que el millor d'un reconeixement qualsevol, sigui quin sigui i vingui d'on vingui, és quan aquelles persones a qui estimes s'apropen a tu per a felicitar-te sincera i afectuosament. A totes elles se'ls hi ha d'agrair el gest, doncs la nostra condició humana reclama i es congratula d'aquest tipus d'interacció social. Per altra banda també és bonic veure aquelles persones que, sabent-se co-partíceps d'aquest subjecte, també assaboreixen el reconeixement. Hi ha quelcom que és “gracies a ells” en tot això. Hi tenen un grau de responsabilitat. I, com no, un reconeixement també resulta un moment idoni per a veure aquelles altres persones properes a qui tal esdeveniment els importa una merda. Aquells per a qui una desena d'impactes en una pantalla luminescent resulta una empresa massa feixuga. Ja no diguem una trucada. Trucada? Ah si, ja recordo...

Va, deixem la crítica a una banda. Amb el cor a la mà us ben dic que aquest premi no m'importa gens. El primer que es reconeix és un mateix, i jo no en sóc una excepció. Compte, un reconeixement és una impressió, i una impressió requereix del contrast; llums i ombres, per tant. Vicis i virtuts. Plaer i dolor. Encerts i errors. Re-coneixement, en definitiva.

Gràcies a l'Atlètic, com sempre. Torno sempre al mateix, però és que ha de quedar clar. No sóc qui sóc sense aquells que sent com són han fet que siguem junts. Para para para para Andreu! -com diria el Sergi-. Us dic que gràcies, amics. Sense tots vosaltres jo encara seria aquell nano bromista sense pèls que va arribar al DHA. (...) I gràcies a vosaltres encara ho sóc. Vaja, com a paradoxa és bona.

Una abraçada terrassenca de l'any. 

ANDREU ENRICH