Cròniques Neerlandeses d'Andreu Enrich

És diumenge. Sona el despertador. He dormit amb el George Hans Gadamer. Em vaig quedar cuit tot llegint la seva hermenèutica. “Verdad y Método” es titula el llibre que reposa mig obert i arrugat al costat del coixí. Una de les moltes lectures que he d'estudiar en el Màster de Filosofia que he començat fa pocs dies. 

Surto de l'habitació ben adormit i amb una pinta...complicada. M'acosto a la finestra del menjador, aparto l'estelada i miro el cel...serà possible? Sol! Em poso música. Rock català. De l'antic, no fotem. Són les 11h. Esmorzo contundentment un bon pà amb tomàquet amb pernil i formatge. Fruita que no falti. Repasso els missatges del Whatsapp...molta activitat, tothom parlant del gran partit de la catedral. El Roger “teia”, el Mowly optimista i molta gent enviant ànims a l'equip. Avui nosaltres juguem contra el Laren. Hem de sumar els 3 punts com sigui, estem jugant molt bé però ens està faltant aquella mica de sort per treure els partits endavant...la mateixa “sort” que amb l'Atlètic teníem una vegada rere l'altre. Sort que no és per res casual, compte.

Al Pinoké tenim un bon equip, bona barreja de jugadors veterans i joves, persones humils i de club. Llegendes com el Timme Hoyng. Grans jugadors com el Balder Bomans, el Lucas Judge o el Justin Reid-Ross i algun diamant en brut com el Roderick Musters o el Joost Vijfeijken. I no oblidem el Rume, que “malgrat” ser ratllat és un crack! :) Gent amb elevades ambicions però encara amb molt camp per córrer pel que fa a la competitivitat i la mentalitat guanyadora.

Avui hem de guanyar, collons. Passen les hores, ens reunim amb l'equip, fem el típic sandwich holandès i el capuccino de rigor. Simultàniament em vaig imaginant l'equip allà a l'Atlètic. La reunió, l'escalfament amb el Xavi...(Suposo que no comenceu a córrer abans de trepitjar l'àrea, oi) Vaig repassant els diferents xats...”el partit ja comença”, diu el Blog! Som-hi!

Fem la reunió pre-partit. El Giles ens fot un bon “speech”, ens posa les piles i ens dóna tota la confiança del món. Zero tàctica, 100% psicologia. És el que toca avui. El Giles Bonett és un bon entrenador, dels que deixa fer i confia en el jugador i els compromisos/decisions que dins l'equip sorgeixin. És una persona introvertida i comparteix el lideratge amb un grupet de 4 o 5 jugadors que sempre tenim la possibilitat de parlar a les reunions i donar les nostres opinions. Acabem la xerrada i ens dirigim al club. De camí repasso el Hockeydh i veig que al minut 15 encaixem el primer gol. Athc 0 – Polo 1. Merda a l'espardenya.

Ja als vestuaris. Avui anem de cap a peus vestits de blanc...ho superarem. Al vestuari tenim un ritual, ens agafem tots i dediquem 2 minut a la visualització. Tanquem els ulls i es tracta de jugar a hockey mentalment. Imaginar gestos tècnics, moments del partit, reaccions, etc...Acabem amb un crit i sortim tots del vestuari ben endollats! Ja directe a escalfar. No sense abans fer un últim reüll al mòbil. 1-1 Frank Di Mercurio!!!!! Ja tinc l'adrenalina a tope!

Escalfem. Jo faig la meva rutina “made in Xavi Borja”. Uns quants ja comencen a seguir-la. Comença el match. Tal i com havíem quedat. Pressió total des de l'inici. Als 15 minuts ja anem 0-2! asfixiem el rival i aconseguim el tercer. Mitja part. Tothom content. Insisteixo....res de pensar en els punts, toca pensar en l'inici de la segona part i amb el proper gol. Dit i fet, comencem i arriba el 0-4. El cansanci es comença a notar. Aquí no es canvia gaire als jugadors importants. Sempre hi han un parell de jugadors que no juguen més de 10-15 minuts per partit. Res a veure amb l'Atlètic. Jo jugu al mig camp, una espècie de Sergio Busquets, però amb més estil, per suposat. :)

Resultat final 1-5. Bona feina. Vaig corrent al vestuari, agafo el telèfon de la bossa... Veig un missatge del meu germà felicitant-me per la victòria (això de les tecnologies és la hòstia). Miro el grup del whatsapp... Gent contenta, “orgullosos”, “gran feina” ,“si senyor”, “tots som atlètic, tots fem atlètic”...Vaig tirant amunt fins que trobo el resultat final. 1-1! Me n'alegro, em giro i em trobo el Rume canviant-se, li dic: “Tio, al final empat 1-1 contra el Polo, eh?!” No trobo la complicitat emocional que esperava però ell també es congratula del resultat.

I així és la vida aquí a Amsterdam, gaudint de la magnífica ciutat, de la filosofia i del hockey al Pinoké i a aquesta súper lliga. I com ja veieu, l'Atlètic sempre està present.